Espècie en extinció

Avui m'he aixecat amb aquest post de n'Eva que du per títol 'El inmovilismo de los medios'. Tota una poalada d'aigua freda per començar el dia, amb la que no puc estar més d'acord. Ella va fer feina en mitjans i jo encara hi estic, ella és 'plumilla' i jo som fotògraf, i com a tal no puc sino analitzar (poquet) el que ofereixen gràficament els mitjans escrits de Mallorca, que son els que conec. Per això recuperaré dues imatges de posts més antics, un que es titula Fotoperiodisme de primera comunió on ja xerrava d'una de les pràctiques més exteses dins els diaris mallorquins: els grupets. L'altra és molt més vella, de la prehistòria d'aquest blog, hi sortia només la imatge que veis a continuació i que és un mosaic de les fotos fetes durant un temps a una altra de les pràctiques habituals als diaris: les enquestes de carrer.

Foto(periodisme) 2.0

No entraré a valorar que aporten aquestes pràctiques als mitjans -que crec que és res-, però si intentaré explicar com és sent un fotògraf de premsa quan fa aquestes fotos, i és senzill: s'avorreix, té la sensació que s'ha convertit en un 'fotomatón' i pensa durant tot el temps si relament interessa a algú el que es diu a les enquestes. Per segons quines altes esferes de pels diaris això fa vendre perquè compra el diari el que surt a la foto. I si és una foto d'un grup de nins, la teoria diu que cada nin són quatre diaris venuts... No faré més comentaris.

Els fotoperiodistes mallorquins no som ni millors ni pitjors que els d'altres llocs, basta veure aquesta galeria de Miquel Massutí, els blogs de Pere Bota, el personal i el Rostrum Camera, Sebastià Amengual, Dani Cardona, Joan Lladó o Cati Cladera i d'altres que no tenen una presència online (això donaria per un altre post) però que de fotografia i de premsa en saben un rato llarg, Tolo Ramon, Miquel Àngel Canyelles, Jordi Avellà, Alberto Vera, Teresa Ayuga, Enrique Calvo, Montse Díez...

El dia a dia dels fotògrafs de premsa és un seguit de: rodes de premsa, grupets, enquestes i altres feinetes com puguin ser contar ciclistes que usen el carril bici, fotografiar com gira un autobús a un carrer, fotografiar canets amb abric i compromisos de la casa (entenent 'casa' com altes esferes del diari), en el meu cas, les úniques feines que encara crec que et permeten una mica de 'creativitat' son les entrevistes, i els de cada cop més escasos reportatges, això si tens temps per pensar una mica i no has de partir corrents a un altre lloc perquè tens 3 feines diferents en una hora, o a la mateixa hora.

Hem quedat atrapats dins la manca de creativitat i combativitat dels diaris que els durà a desaparèixer com a tals, obeim ordres, fem el que ens demanen i demà serà un altre dia, sous retallats, companys acomiadats i objectivament poques expectatives de viure temps millors.

En el record, aquest llibre escrit l'any 2001 i encara actual.

P.S.: El títol de la entrada l'he agafat del que cada vegada que em veu em diu un dels redactors del diari allà on treballo. Es refereix a nosaltres, els fotògrafs com 'Especie en extinción'